Q'arribi l'agost!

Pels matins no calien despertadors. El solet per la finestra, el panader, el verduler… Xiquetes que se n’anem a La Playa! Pero sobre tot eren les ganes de tornar a ser, un matí més, el primer. El primer en què? (Pensareu!) Ell sempre era d’hora abans que nosaltres, i sempre igual… les bermudes grises, els calcetins i les sabates… sense camisa, una mà als ronyons i amb l’altra agafant la mànega per regar el jardinet…
Algún cosí o bé el meu germà, però això sí! Jo sempre hi era! Baixàvem els escalons (un de cada mare) corrent per ajudar a l’abuelito a regar el jardí… Jo volia (feia com que volia) ser el primer en arribar… Sempre vull guanyar. Però en aquelles ocasions (les úniques que recorde) en realitat no era així; jo feia com que volia ser el jardiner, per a que l’altre ho desitjara encara més; i si tu més, jo més encara! Pero al final… “Per a tu la mànega, que jo estaré 10 minutets abraçaet a la panxeta de l’abuelito”. Tan blaneta, tan blanqueta; era com un núvol que no es desfeia al tocar-lo… s’estava tan bé! Era això i no cap altra cosa el que en aquells estius em llevaba pels matins i que trobe a faltar ja fa 10 agosts seguits. Pa – pa – ra – pa – pa… PA – PA!