"La insoportable levedad del ser"

Biografia: La física de la inmortalidad, Article en la revista Antena nº 160 del COITT i La física de la inmortalidad, Llibre/Assaig de Tipler.

Moltes vegades em pareix que el món és realment absurd, i quan més aprenc, més m’ho sembla. La comunitat científica no cesa en l’intent d’esbrinar-ho tot. L’actual homo sapiens ha conseguit grans avanços, però sembla que en comparació a altres civilitzacions (azteca, romana i altres que ignore) el pendent de la evolució és molt menor.

Dites civilitzacions creien en deus i mites de forma més ferma del que actualment es fa (i ho dic jo que no hi crec). En definitiva creien sense pudor en coses que no veien i que sí creien veure gràcies a l’entusiasme, la fe, la vocació i en definitiva en l’amor pel seu ésser diví.

Nosaltres hem anat aconseguit grans fites que no cal anomenar, però no grans avanços cap al futur. I el somni que desvaneix cada dia, el d’arribar a controlar el temps. Sencillament pense que els avanços que s’executen actualment no són tant revolucionaris com deurien per una gran descordinació al món, obviament motivada pels interesos econòmics de cada potència investigadora. Però el que em sembla més greu és que la cursa pels descobriments, pels premis nobels i per ser algú a la història fa que moltes coses que s’investiguen es facin a corre cuita, sense sentit, sense èxit.

Al món de l’enginyeria i de les telecomunicacions s’utilitza molt la frase “divideix i guanyaràs”. També sabem que per a poder resoldre els difícils problemes que ens plantegen, si no prenem el temps necesari per a raonar-los i comprendre’ls abans de començar amb els càlculs, el fracàs és segur. Observar i actuar. De forma secuencial i no a l’inrevés ni en paral·lel. I és per a mi aquesta una gran errada que pareix que s’acomet desde els petits cercles d’investigació fins a entitats molt més importants.

Pense que tal vegada caldria fer un punt i seguit en les investigacions. Parar, coordinar i observar millor al nostre voltant per a aconseguir millors recerques. Segons podem llegir a l’assig “La física de la inmortalitat” del físic ateista i racionalista Frank J. Tipler, l’univers visible conté una informació increíblement gran però limitada. Fonamentant-se en la “Complexitat de Kolmogorov” (es defineix com a Complexitat de Kolmogorov de un fenòmen com el menor nombre de bits que calen per descriure amb molt detall el fenòmen en qüestió) i en la “Cota de Bekenstein” (que indica que el nombre de bits de la Complexitat de Kolmogorov existeix) podríem pensar que efectivament, un nou i encertat punt de partida per l’investigació sería observar exhaustivament l’univers i investigar després. Com a comparació, un llibre convencional pot codificar-se amb 10⁷ bits i el cervell humà amb 10¹⁵ bits. Aleshores? Serem algún día capaços de poder processar tota la informació (quasi – infinita informació) que hi ha a l’univers? Tipler ha demostrat que será totalment possible procesar aquesta informació, sobre tot amb l’arribada dels computadors quàntics, al 2.020.

Tipler nomena que aquesta línia d’investigació deu ser prioritaria per a poder extendre l’espècie humana fora de la Terra, abans que el sol es consumeixi totalment. Al 2.100 (estima Tipler), es podràn enviar al 90% de la velocitat de la llum càpsules de petit tamany impulsades per energia antimateria per colonitzar les estrelles més properes. Contrastat amb diverses teories matemàtiques i físiques en 200 pàgines del llibre que us he mencionat a la biografia, les prediccions de Tipler s’allunyen per complet de la ciencia ficció. Les petites càpsules portaran ordinadors quàntics robotitzats amb Inteligencia Artificial, que podran reproduir-se utilitzant materia i energia còsmica (no biològica) i anar propagant-se exponencialment per l’univers. Amb una perspectiva global: podrem descubrir el nostre orígen? Dominar el temps? Descobrir Deu? O tal vegada seran tots els científics una menade Deus, si més no han creat petits éssers dispersos per tot el cosmos (omnipresents) i capaços d’assimilar qualsevol energia (omipotents)? És una llàstima que no viuré el suficient per saber-ho, o si?

Viaje a los sueños polares

En el folklore abundan las explicaciones sobre el origen de estas fascinantes luces celestiales. En finés se llaman "revontulet", que significa "fuegos del zorro". El nombre se deriva de una antigua leyenda sobre el zorro del ártico haciendo fuegos o rociando el cielo de nieve con su cola. En inglés fuegos del zorro "foxfire" es un brillo resplandescente emitido por algunos tipos de hongos que crecen en la madera podrida. Pero la autentica historia es que el sol es el padre de las auroras.

El sol desprende partículas cargadas de mucha energia llamadas iones, las cuales viajan por el espacio a velocidades entre 320 y 704 kilómetros por segundo. Una nube de tales partículas recibe el nombre de plasma. La corriente de plasma que viene del sol se conoce como viento solar. Cuando éste interactúa con los bordes del campo magnético terrestre, algunas de las partículas quedan atrapadas por el y siguen el curso de las lineas de fuerza mágnetica en dirección a la ionosfera. Ionosfera es la parte de la atmósfera terrestre que se extiende hasta unos 60 o 100 kilómetros desde la superficie de la tierra. Cuando las mencionadas partículas chocan con los gases en la ionosfera, ellas empiezan a brillar, produciendo el espectáculo que conocemos como las auroras boreal y austral. La variedad de colores, rojo, verde, azul y violeta que aparecen en el cielo, son producto de los diferentes gases de la ionosfera.

La Aurora Boreal está en cambio constante debido a la variación de la interacción entre el viento solar y el campo magnético de la tierra. El viento solar genera normalmente más de 100.000 megavatios de electricidad cuando produce una aurora y esto puede causar interferencias con las lineas eléctricas, emisiones radiofónicas y televisivas y comunicaciones por satélite. A través del estudio de las auroras los científicos pueden aprender más sobre el viento solar, cómo éste afecta a nuestra atmósfera y cómo la energía de las auroras podría ser usada para objetivos útiles.

Per saber-ne +

Suomi

Con los ojos medio humedecidos miré la habitacion,
Donde mis amigos y yo pasamos muchas tardes,
Donde juntos capeamos muchos temporales,
Cantando y riendo hasta el amanecer.

Junto a la vieja y tosca estufa donde dejábamos nuestros sombreros
Dijimos nuestras palabras y cantamos nuestras canciones,
Sin añorar nada y sintiéndonos completamente satisfechos,
Hablando y riendo del mundo exterior.

Con los corazones ofuscados al paso del frío y el calor,
No nos pasó por la cabeza que pudiéramos envejecer algún día.
Pensamos que podríamos estar sentados eternamente alegres,
Aunque nuestras posibilidades fueran una entre un millón.

Tan fácil como distinguir el blanco del negro,
Era distinguir lo que estaba bien de lo que estaba equivocado.
Y aunque nuestras alternativas eran pocas, no nos asaltaba la idea
De que la única senda que recorríamos pudiera saltar en pedazos.

Muchos años han pasado desde entonces,
Muchos han sido los éxitos y fracasos,
Y muchos y diferentes los rumbos tomados por mis amigos;
No he vuelto a ver a ninguno de ellos.

Me gustaría, aunque es un deseo en vano,
Que simplemente pudiésemos sentarnos de nuevo en aquella habitación.
Diez mil dólares, en un abrir y cerrar de ojos,
Daría alegremente si nuestras vidas pudieran ser como antes fueron.

Fotos (pàgina de Jussi)